Te doy mis ojos (Tururu)

[Hola chic@s, os cuelgo vuestros trabajos. Sé que he tardado lo que no está escrito pero se me había pasado completamente, ya no me suelo meter en los Blogs (mal hecho por mi parte). Algunos trabajos están con mi corrección, no por nada en especial, sino porque no los encuentro ahora mismo en el disco duro]

La pel·lícula Te doy mis ojos d’Icíar Bollaín ens mostra com se sent una dona la qual és maltractada pel seu marit, però no ho fa d’una forma habitual. La pel·lícula treballa hàbilment el sentiment de la culpabilitat, tema que estem donant a la bitàcola. Així ens mostra diversos personatges i les seues reaccions de cara a certs sentiments com: els complexos, la moralitat o la culpabilitat.

Per analitzar la pel·lícula, crec que hem de començar mirant el marit de la protagonista, Antonio, que pateix un complex d’inferioritat. Dintre de la seua família sempre ha sigut vist com el secundari, el seu germà cobra més, té una casa millor… ho veiem clarament quan va a visitar el germà i després que Antonio li faça alguns suggeriments, aquest li deixa entreveure com és més llest i més encertat que ell, així quan torna a casa li entra un dels atacs forts de violència, ja que se sent insegur i insignificant al seu costat.
Tot açò fa que Antonio per una part sempre vol estar per damunt de la seua dona per poder ser en algun lloc, la seua casa, el que domina i per altra banda li provoca una gran inseguretat ja que sempre sent que ella podrà trobar homes millors, com el seu germà, i fa que tinga por a perdre-la. Per això utilitza la violència per a imposar-se davant d’ella, ja que en l’únic que veu que la supera és en la força i també per retindre-la al seu costat.
D’ací, d’aquest desig de dominar-la i retindre-la, ve la segona gran reacció violenta de la pel·lícula, ja que quan ella s’apunta a classes d’art i comença a treballar, a ell no li agrada, ja que veu que això l’allibera més, i fa que siga menys dependent d’ell.

Per altra part, Pilar, la nostra protagonista, viu aquesta situació de manera ben diferent, ella deixa que el marit es posicione per damunt d’ella, humiliant-la i agredint-la, i és ací on entra en joc la culpabilitat.
Ella és la germana gran i és la qui ha ajudat la mare a criar la filla menuda i en les tasques de la casa, açò es nota en el diferent comportament de les dues, Pilar és més com sa mare, té un pensament més paregut al de la generació anterior, per açò se sent culpable de trencar una família si el deixa. Mentre que la germana menuda, veu les coses totalment diferent, des del principi l’anima a deixar-lo i no veu res malament en aquesta acció. Ací ens apareixen les teories de Freud, el sentiment de culpabilitat de les dues germanes ha estat inculcat per la societat i la cultura en què han viscut.
Així el seu superjò, li diu que deixe el seu marit, ja que veu que no la respecta i que la tracta malament, però el seu jo condicionat per les influències externes, no veu correcte donar eixe pas, pensa en el seu fill, en el mal que li pot fer el divorci, i en la seua educació catòlica, amb la seua mare com a referent, i per tant això li impedeix deixar-lo, esta culpabilitat fa que suporte totes les palisses i humiliacions i seguisca al seu costat.

Els altres personatges, els secundaris, representen les influències externes i per tant l’autoritat que també condicionen les seues actuacions. Per a Pilar, com hem dit, sa mare, ha sigut un element molt important en la seua vida, d’ella és de qui ho ha aprés tot, ja que ha sigut qui l’ha educat i qui ha agafat com a referent, així a la mateixa pel·lícula també se’ns deixa entreveure, quan Pilar li ho tira a la cara a sa mare, que en la seua casa es vivia una situació pareguda, son pare no tractava bé la mare, i pel que es veu aquesta sempre callà i aguantà, per això Pilar al tindre-la com a exemple, li costa més seguir un camí diferent al que tria ella, a qui per la seua banda, com deia Nietzsche li ha arribat per part de les classes dirigents de la societat com en aquest cas l’església, que li ha inculcat uns rígids conceptes de família i moralitat.
Així fins que Pilar no aconsegueix desfer-se d’eixes idees, i vore la veritat: que no pot estar amb una altra persona que la maltracta i la infravalora, perquè ella té els seus drets com a individu i en exigir-los no està fent res del que es puga sentir culpable.

Per altra part, i totalment contrària trobem la seua germana, com hem dit al ser la menuda ha sigut criada diferent que Pilar, ha viscut més fora de casa, i sempre ha sigut la que ha tendit a rebel·lar-se. Així per una part Pilar sempre s’ha sotmés a les voluntats i desitjos de sa mare, i per l’altra la seua germana que sempre ha intentat no assemblar-se en res a ella, es casa pel civil en lloc de per l’església, no vol dur el vestit blanc... i per tant aporta a Pilar una visió totalment contrària, l’anima a deixar el marit, li mostra tot el mal que li fa, i en certa manera li ajuda a obrir els ulls, i vore en quina situació viu realment, fins que es decideix a deixar al seu marit.
En últim lloc trobem el fill de Pilar, qui és per a ella una de les majors influències, i la raó més gran per no deixar el seu marit, ja que té molta por de decebre’l o fer-li mal si ho fa.

Finalment, també trobem dintre de la pel·lícula, un altre dels temes que havíem estat tractant en la bitàcola, la teràpia com a cura del problema d’Antonio, ell va a unes reunions del control de l’ira, on els ensenyen exercicis per no ficar-se nerviosos i per respectar les dones, però el problema verdader d’Antonio no es troba en aquesta falta de respecte o en el descontrol de l’ira, com hem dit ell té dins seu un gran sentiment d’insignificança, i això és el primer que ha de vore, per després superar-ho. Algú li ha de fer entendre que no ha d’estar comparant-se amb els altres i que no és ni millor ni pitjor que cap altra persona, així crec que la teràpia a la qual va, on no busquen la causa de la seua violència, no és una bona solució ja que no acaben amb el problema, sinó que l’intenten tapar, i probablement el que podria ajudar-lo és anar al psicoanalista, per ser ell també conscient del seu complex i rebre ajuda, per intentar aconseguir superar-lo i viure una vida normal.