Te doy mis ojos (Estrella Fugaz)

En la pel·lícula “Te doy mis ojos” es poden apreciar diverses vessants de la culpabilitat tant en els diferents personatges com en les diferents situacions que aquests viuen.

La pel·lícula tracta d’una dona, Pilar, que viu amb el seu marit, Antonio, i el seu fill en un pis a un barri als afores de Toledo. Conta una historia d’una dona maltractada que, només començar, marxa de sa casa buscant ajuda en la seua germana, Ana, que viu amb el seu promés. Poc a poc intenta refer la seua vida. Es posa a treballar com a caixera de visites turístiques en una església que guarda una obra d’art important. Ací coneix les seues noves amigues, i comença a interessar-se per l’art. Paral·lelament, Antonio intenta recuperar-la. La persegueix, li fa regals, li demana perdó, li promet que canviarà, fins i tot busca ajuda en un psicòleg.

Al començament es veu com Pilar, després de fugir de sa casa a mitjanit, i després de que el seu marit la perseguesca per demanar-li perdó, se sent culpable per haver deixat sol a Antonio a casa, i per haver apartat al seu fill de son pare. La culpabilitat en Pilar sorgeix perquè es veu sotmesa al “poder” del seu marit, i perquè ella mateixa renuncia a la seua vida, sacrificant-se pel seu fill i per Antonio. Aquesta repressió li produeix el sentiment de culpabilitat, i aquest alhora li farà creure que tot allò negatiu que li ocòrrega serà culpa seua, mentre que tot allò beneficiós serà responsabilitat dels altres.

Al llarg de la pel·lícula, Antonio també se n’adona que maltractar a la seua dona no és correcte, se sent culpable, i fins i tot s’apunta a una teràpia. Però la seua gelosia és més forta que la seua voluntat de canviar, i per això el sentiment de culpabilitat va i torna. Antonio canalitza la seua frustració contra la seua dona. Sempre ha viscut sentint-se inferior al seu germà, no ha aconseguit una feina important ni un negoci propi, està empleat al negoci familiar. A més a més, ha ajudat a construir una xalet al seu germà, mentre que ell viu en un pis. La ira que li produeix no haver aconseguit ser igual o millor que el seu germà l’utilitza contra Pilar, creient-se que ella es la responsable de la seua situació. Intenta mantenir l’autoritat que no posseeix a l’exterior, amb la seua parella i amb el seu fill, i per això utilitza la seua força per maltractar i humiliar la seua dona, no es capaç de reconèixer-li les seues capacitats ni de tractar-la amb sentiments, sinó amb crits i violència. De la mateixa manera imposa la seua voluntat donant ordres al seu fill que viu en una situació d’observar i callar.
Al llarg de la seua vida, Antonio ha anat interioritzant una sèrie de valors tradicionals que ha fet seus, i que pensa el fan superior, com la força, l’autosuficiència, etc… els maltractaments a la seua dona són una mostra de que la seua autoestima és baixa i de que no és capaç de autocontrolar-se.

D’altra banda, s’entén que la mare de Pilar també havia sigut una dona maltractada pel seu marit. En part, és per això Pilar que suporta els maltractes, perquè és allò que havia viscut de petita, allò amb què l’havien educada. Al final de la pel·lícula li diu a Pilar que intente ella deixar el seu marit, a veure si ho pot aconseguir, que ella no va poder, aleshores es pot apreciar el sentiment de culpabilitat de la mare, per no saber deixar el pare quan ella sofria els maltractaments.
Ana, la germana de Pilar, té un paper molt important ja que la recolza, l’acolleix a sa casa, i l’ajuda a buscar feina, a fer noves amigues, amb el seu fill. Ella també va conviure amb els maltractaments de son pare envers la seua mare, malgrat això, té una vida amb el seu marit, totalment diferent a la de Pilar amb Antonio, i una concepció de la família diferent. La mare pensa que una dona no pot viure sense marit, mentre que ella creu que Pilar deuria deixar Antonio, i acabar amb els maltractaments.

Les noves amigues de Pilar, en conjunt amb el seu nou treball, i amb l’art, l’ajuden a sentir-se independent, i a valorar-se a ella mateixa. L’ajuden a sentir que ella pot viure sense el seu marit i que es capaç de seguir endavant amb el seu fill, sense haver de dependre d’Antonio, no econòmicament ni sentimental. Amb la seua nova vida, Pilar desenvolupa totes les seues qualitats, comença a valorar-se i li puja l’autoestima.

En qualsevol escena de la pel·lícula es pot apreciar com Antonio busca compassió en Pilar. Intenta que ella es pense que ha deixat tirada a un persona que no té a ningú i que la necessita per a viure. En qualsevol diàleg podem veure com busca açò:

Antonio: Abre la puerta, Pilar, que me has dejado tirado
…
Antonio: Te voy a sorprender, canija. Te lo juro.
...
Antonio: ¿Qué estás pensando, Pilar?
Pilar: Nada.
Antonio: ¿Qué soy un mierda porque me va peor que a mi hermano?
...
Pilar: Quiero estar presentable.
Antonio: Y que te miren ¿no?
Pilar: Yo no he dicho eso.
…
Antonio: Te he pedido perdón, ¿qué quieres que haga, que me arrastre, que me ponga de rodillas?
Pilar: Me da igual lo que hagas o lo que digas. No me importa.
Antonio: Ya te he dicho que lo siento.
Pilar: No te creo, Antonio. No te creo ni te quiero. No te quiero. No te voy a querer nunca más.
Antonio: ¿Qué vas a hacer, dejarme? Si me dejas me quito la vida, Pilar.
Pilar: Haz lo que quieras, me da lo mismo.

En tot moment intenta fer-se la víctima, provocant en Pilar el sentiment de culpabilitat. Intercanvia els rolls. Fa que parega que el culpable és víctima i a l’inrevés. Fins i tot utilitza la paraula “canija” per moure els sentiments de la persona que ell “estima” i així fer-la sentir malament. Al final de la pel·lícula Antonio es presenta com una persona totalment dependent de la seua parella, i fins i tot arriba a dir-li que es llevarà la vida si el deixa, intentant amb això fer que la culpabilitat de Pilar augmente.
Antonio pateix un trauma des de la infantesa, i que la impotència de no ser millor que el seu germà el duu a canalitzar el seu instint de mort contra la seua dona, sense que ella tinga cap culpa dels seus sentiments. Per solucionar el seu problema, caldria sotmetre a Antonio a la psicoanàlisi, per buscar que fou allò que va produir la seua frustració, i per intentar-li posar solució. Malgrat tot la teràpia a la que assisteix Antonio no és psicoanalítica sinó conductista que no busca quins són els orígens de la seua conducta sinó modificar aquesta. Simplement, partint de la seua conducta l’assumiria i la tractaria de canviar, però de cap manera desapareixeria el sentiment de culpabilitat.

Des d’un punt de vista Freudià podem dir que Pilar manté una lluita constant entre el jo i el superjo al seu interior, i que amb el temor a l’autoritat externa li produeix el sentiment de culpabilitat. Alhora, el seu instint agressiu el canalitza cap al seu interior, danyant-se a ella mateixa enlloc d’enfrontar-se a l’exterior, idea que també hauria defensat Nietzsche.
D’altra banda hi hauria una lluita entre el jo i l’allò en tant que frustracions i vivències del passat influeixen en les seues pors, incapacitats que determinen la seua manera d’actuar. Tot açò apareix d’una forma inconscient i ella se sent culpable de la situació que pateix no sent la responsable.
Per tant caldria, mitjançant la psicoanàlisi reviure els fets del passat que determinen el seu sentiment de culpabilitat. Alguns exemples aclaridors són les pel·lícules d’Alfred Hitchcock "Recuerda" i "Marnie la ladrona" on els protagonistes sols es recuperen de l’amnèsia i de les seues fòbies en el moment en el qual són conscients del fet que els va dur a eixes situacions. Solament recuperen les seues vides normals amb la psicoanàlisi, rememorant allò que el seu inconscient tractava d’amagar, tenint efectes traumàtics. La forma amb la qual s’intenta passar a conscient allò que era inconscient és amb les converses amb el psicoanalista, amb la hipnosi i les lliures associacions d’idees, etc
En la pel·lícula, Pilar no s’ha sotmés a la psicoanàlisi però si que ha pres consciencia de la seua situació, i amb l’ajuda, sobretot, de la seua germana supera el seu problema fent-se conscient de que la seua parella la maltracta inclús amb paraules aparentment carinyoses i fins i tot apareguent com a víctima. Ella fa veure que ha superat el seu problema quan en el diàleg ja esmentat, després de tot allò que ell li diu, li respon amb un alliberador me da lo mismo.